En els darrers anys, el moviment sobiranista ha passat del cor al cap, m’explico. A mesura que passa el temps el moviment sobiranista esdevé ja no només un sentiment de molts catalans dels que porten el país a la sang, sinó que a poc a poc molts ciutadans, no menys catalans que els anteriors, però que tenen una visió més pràctica del país on viuen s’apunten a la sobirania.

Inevitablement els primers, entre els qual m’hi trobo identificat, caiguem sovint en el cor per explicar la nostra ideologia, influint amb més pena que glòria sobre els nostres interlocutors.

Per aquest motiu, trobo molt encertada la secció, Xifres que fan pensar, del web del Cercle d’estudis sobiranistes, que visualitzen clarament com la independència del país no és només qüestió de cor sinó de cap, i més concretament de butxaca.

A ningú se li escapa que la societat catalana i el sentiment de país corre el risc de dissoldre com el sucre en un tallat, amb nits com la d’ahir a més el tallat s’ha remenant per aconseguir que el procés de dissolució sigui més ràpid.

El poble català viu envoltat pels mitjans mediàtics espanyols que lentament perforen el cervell dels ciutadans, els quals acaben embadalits com si d’una teràpia es tractes.

La situació és insostenible i dia rere dia l’espanyolisme guanya terreny, ens cal un estat propi ja! O acabarem essent una colònia amb un trets folklòrics característics. Que podem fer els ciutadans del carrer per aconseguir la independència del país, si la classe política catalana asseguda a la poltrona no actua?

Volem un projecte engrescador, que posi sobre la taula la independència com a únic punt del programa electoral. Potser les CUP puguin aconseguir-ho… el temps(cada cop més escàs) ens ho dirà.

Jo era dels que pensava que tot i l’aproximació més que evident d’ERC cap al PSC, cosa que no m’ha agradat mai, aquesta no perdria el seu perfil independentista que tan proclama, però sembla que ara en el congrés del PSOE del principat, on hi ha un munt d’esmenes, cap a 4000, n’hi apareix una(tot un èxit), que defensen el dret a decidir.

I aquí ja salten les alarmes, tot i que aquest dret a decidir, deu fer referència a decidir quants càrrecs toquen a repartir, o a decidir el sou que es posaran quan entrin a ves a saber quin òrgan polític… ja que els socialistes, concretament aquests, els agrada molt aferrar-se a la mamella.

Bé doncs sembla que no sinó que el dret a decidir és el de l’autodeterminació, evidentment no deixa de ser una anècdota d’un grup de socialistes de Vilanova i la Geltrú amb sentit de l’humor, ja que aquesta esmena (i potser els seus autors) anirà directament al contenidor blau, és a dir a reciclar.

Després del superdissabte d’Esquerra i els resultats obtinguts, tot apunta que ERC continuarà com ara esdevenint a l’orbita dels socialistes i aparcant el tema de l’independentisme a la cua del programa electoral.

El sr Puigcercòs, s’aferrarà a la poltrona i no hi haurà qui el deixi, així doncs ara que el projecte independentista sembla orfe, aparèix una nova oportunitat, aquest cop a Convergència, on el corrent intern “Refundar Convergència” ha començat a treballar per donar a coneixer les seves idees per aconseguir que aquestes es tirin endavant quan arribi el congrés.

Continuar…

Avui ERC té una cita amb les urnes, un superdissabte al més pur estil nord-americà que servirà per fer un canvi o no, a la direcció del partit, els mitjans no s’han quedat indiferents al davant d’aquesta iniciativa, que pot marcar un precedent a la cultura política catalana.

I és que si realment els partits i la política en general volen despertar interès, i motivar la participació, aquestes eleccions per triar la direcció del partit amb que om pot simpatitzar fa que es vegi la política com quelcom més obert i participatiu, ja que el que prèviament es triï, serà el que més tard s’haurà d’enfrontar als altres partits.

Continuar…

Cada cop es veu més clar que la voluntat de canvi a la directiva d’Esquerra o ERC com es vulgui anomenar, té en Carretero com a referència, tot i la il·lusió que hi posen els actuals dirigents i promotors de dues de les candidatures, aquesta es disol entre els militants i seguidors cansats de que els venguin la moto.

Si realment el rumb que ha seguit Esquerra fins ara no és bó, cosa que sembla obví sinó no estariem parlant d’això ara mateix, i el que es vol és fer un gir en sec i prioritzar la independència del país, Carretero és l’únic candidat que ho pot fer possible.

Continuar…

Fent ús del lema “Lo riu és vida” que defensa la vida del riu Ebre, per evitar-ne els transvasaments, remarquem “Lo riu és pela” el lema dels que realment volen el transvasament. No deixem de mirar al Sud però ara també al Nord, per veure’ls, doncs ara tots volen tenir la gallina dels ous d’or.

I és que ara, ara, que s’han millorat els nivells dels pantans, en teoria, s’hauria de rectificar Continuar…

Esquerra o ERC segons el sector, els diferents sectors que volen liderar el partit estan en plena campanya. Tots fent marketing de la independència del país, un marketing però que sovint sembla buit de contingut, i que només busca els vots per aconseguir agafar el timó.

Sens dubte el 2014, apareix en tots els programes amb més o menys enfasi sembla que sigui la paraula clau, per poder tirar endavant el projecte. No hi ha dubte que la data és molt encertada i engresca l’independentisme, però demanaria no fer-ne un ús excessiu sobretot si no hi ha una intenció clara de dur-ho a terme. Continuar…